Les famílies i la infància en època de COVID-19

Què ha fallat en el nostre sistema perquè la catàstrofe ens hagi agafat completament desprevinguts malgrat les advertències dels científics?, és la pregunta que planteja Slavoj Zizek en la introducció del seu llibre sobre “La Pandèmia”. Aquesta pregunta, encara que no obtingui resposta, ha estat objecte i ho segueix sent de reflexions, anàlisi i articles en diferents àmbits. Per citar tan sols dos exemples: la comunitat cent-fica i el seu sistema de publicacions que davant l’afluència d’aquests temes han sol·licitat vetllar encara més per la qualitat dels continguts abans de la publicació; d’altra banda un grup de científics espanyols ha publicat, a la prestigiosa revista “The Lancet“, un article demanant una auditoria independent sobre la gestió del coronavirus a Espanya.

Més enllà de tot això en el que coincideixen molts autors és que “estem davant un esdeveniment excepció-nal, únic per inesperat que ha canviat i trastornat la forma de vida en què estàvem instal·lats a nivell mundial.” Ha estat una onada expansiva que ha arrasat tot sense donar el temps necessari a reaccionar, a prendre una postura o unes mesures determinades, aquest temps que és necessari en tot procés de gran envergadura, però que aquesta vegada no s’ha donat.

Ens crèiem “que podíem amb tot” i “que tot ho teníem per la mà” tal com resa una sentència popular, però com em deia un expert navegador i coneixedor de la mar: “per navegar no pots lluitar de front, has d’acompanyar i conèixer els moviments de la mar i els factors que hi influeixen. És una cura d’humilitat enfront de la potència i la força de la natura”. Així és la pandèmia, com un mar furiós a què cal conquerir.

Potser aquesta situació ha posat en evidència la “vulnerabilitat de l’ésser humà” i ha tocat en cada un de nosaltres, en el més profund, l’entramat significant en què se sostenia. A més, l’actualitat d’aquesta pandèmia porta a la memòria l’existència d’altres pandèmies a escala mundial. A títol d’exemple n’hi ha prou recordar la “grip espanyola”, considerada la pitjor pandèmia de la s. XX i que de 1918 a 1920 va afectar un 1/3 de la població mundial, però de la qual es van derivar una infinitat de canvis posteriors a escala social: millora de les condicions de treball i accés a la feina de les dones, més cooperació en l’àmbit internacional, creació de ministeris de Salut i creació, el 1923, de l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

Per començar podem analitzar i detenir-nos en les condicions socials que han fet possible aquesta pandèmia: la interconnexió entre els ciutadans i la globalització entre altres factors; tots hem contribuït a la seva expansió, sense oblidar que com a cita S.Zizek “aquesta pandèmia és el resultat, difícil d’acceptar, de la pura contingència humana”. Succeeix una cosa semblant a la pel·lícula “La gran tempesta” basada en el llibre homònim de Sebastián Jünger on diversos elements s’entrecreuen en un determinat moment originant una catàstrofe.

Arribat a aquest punt cal preguntar-se, ¿què hi ha de particular en aquesta pandèmia i com ha afectat o ha impactat en la salut mental de famílies, nens i adolescents? La tristesa, l’avorriment, l’insomni, la depressió, l’angoixa, les pors, són algunes de les manifestacions i símptomes del malestar que acompanyen aquest moment. A tot això cal afegir la incertesa produïda en la salut, l’economia, els llocs de treball, així com el desconcert i la desconfiança originada per les contradiccions o la manca de mesures que els governs va adoptant.

Les famílies, la infància són en tot aquest escenari els col·lectius més vulnerables i més afectats. Hem vist també com han sorgit moviments de solidaritat que han acompanyat “la soledat del moment”, com ara famílies que el confinament ho han viscut com una oportunitat d’estar més amb els fills, de compartir, fins i tot d’apropar més els uns als altres, vivències totes elles que han introduït una pausa en la vida frenètica que vivíem, marcada per la immediatesa, per l’aquí i l’ara.

Altres famílies, però, en situació de major precarietat, tant simbòlica com de recursos, han viure aquesta situació amb “angoixa” per haver d’ocupar dels seus fills, seguir les indicacions de l’escola i al temps seguir treballant. Freud a “El malestar en la cultura”, parlava del super jo com una instància psíquica que s’imposa i subjuga a la part anomenada el “jo” exigint a l’individu l’impossible de realitzar i això és precisament el que sembla que ens passa, l’imperatiu “super–yoico” per exigir-nos el que no podem assolir com en altres temps.

D’altra banda algunes famílies s’han quedat sense feina, tot això unit a les exigències de l’exterior com seguir l’escolaritat dels seus fills sense els mínims recursos elementals per fer front a les necessitats-des del dia a dia; tot això ha generat impotència, ràbia, enuig i una major solitud davant d’aquests esdeveniments.

Recentment una mare, afectada de COVID-19 em deia: “fa dos mesos que no puc veure la meva filla, estar amb els avis, a més no em puc comunicar amb ells perquè no tinc servei d’internet ni sense fil”. Aquesta dona separada compartia la cura de la seva filla amb els pares, els avis materns de la nena, però en estar la mare contagiada per COVID-19, ha hagut de confinar-se amb ells que tenen connexió a la xarxa, raó per la qual els contactes amb seva filla durant aquests mesos han estat només telefònics.
Un altre cas: “Estic trist, no puc veure la meva mare, no puc sortir ni estar amb les meves amigues, dormo malament i em trobo nerviosa, no entenc el que em diu la professora i em costa fer les tasques que em demanen”. És-tes són algunes de les manifestacions d’una adolescent que reflecteix no només la dificultat de moment sinó també la situació més vulnerabilitat i “solitud” en què es troben moltes famílies, Adolescents i nens.

D’altra banda, no podem oblidar les pèrdues degudes a tantes morts d’éssers estimats en el si de moltes famílies, sense poder-se acomiadar d’ells, cosa que dificulta el procés de dol. Per tot això és necessari, més que mai en aquests moments, acompanyar amb “les paraules”, donar cabuda a les expressions de plor, enuig o tristesa característiques del duel. Els nens per la seva dependència de l’adult i els adolescents de moment de “crisi” i de “canvi” en què es troben, requereixen les figures de referents clars i adults en els quals recolzar-se i referenciar. (…)