Lleis i realitat social

«Tot no es pot regular. La realitat individual i social sempre està per sobre del previst».

És certament difícil trobar una definició suficient per a «la realitat». Allò que percebem, directament o indirectament, a través dels nostres sentits físics? Potser hauríem d’afegir els cinc sentits emocionals dels quals parla la Dra. Pilar Muñoz Calero en el seu llibre La embriología del Universo: els que informen la nostra emoció (el sentit de la vida, el sentir de l’ésser, del benestar, de l’afinitat i de la relació).

Sigui com sigui, dins d’aquesta realitat es desenvolupa la relació humana, que es va mantenir durant segles limitada a satisfer les necessitats bàsiques: menjar, beure, protegir-se del clima, sobreviure als atacs dels animals…

Les virtuts del «grup» com a conjunt d’elements que el componen aviat van evidenciar la seva eficàcia i la constatació de la necessitat d’una pauta, d’una norma per esdevenir més eficaç a l’hora d’assolir els objectius.

En primer lloc, aquesta pauta és imposada pel més fort, el que és capaç de sotmetre els altres; juntament amb ell o, alternativament, aquell que podia interpretar les angoixes, les pors al desconegut, la percepció de quelcom més, no explicable físicament, que condicionava el comportament.

El naixement de la norma i de la llei

Amb el pas dels segles, i mentre la comunitat era de petites dimensions, el costum oral va ser la forma de transmetre la pauta d’actuació de generació en generació. Però, quan la dimensió de les comunitats va créixer juntament amb la diversitat d’opinions i interpretacions, va ser necessari establir una pauta concretada, escrita, coneguda per tothom, a la qual es poguessin referir: neix la norma, la llei.

És a Mesopotàmia on trobem una de les primeres recopilacions de normes escrites: el Codi d’Hammurabi, l’any 1750 aC. Després, Grècia i Roma sentenciaran l’eficàcia i la necessitat de la llei.

Durant molts segles, la llei venia implantada pel rei o el dictador de torn, o per la màxima autoritat religiosa.

A Grècia, la participació ciutadana en l’elaboració de les lleis va tenir una certa importància que va créixer en el dret romà, bàsic en el nostre sistema normatiu, a través del Senat.

En aquells temps ja advertim l’objectiu substancial de les lleis: regular o evitar la violència, establir drets i deures de les persones, protegir-les juntament amb els seus drets i organitzar el poder polític, la màquina que generarà noves normes.

Òbviament, tot això ens porta a poder afirmar quelcom obvi: la llei neix de la necessitat de regular la convivència humana. La realitat social existent.

De la llei imposada al sistema democràtic

És evident que la llei que emana d’un sistema dictatorial no té res a veure amb la llei emanada d’un sistema democràtic, elaborada a partir de la voluntat majoritària, expressada pels representants populars i votada lliurement per aquests. Però no cal oblidar que en tots dos sistemes polítics, dictatorials o democràtics, el caràcter coercitiu de la llei obliga els seus súbdits.

En el període revolucionari (1774-1848), la revolució als EUA, la revolució a França i la Revolució Industrial van significar el trànsit de les monarquies absolutes als estats constitucionals, amb reconeixements de valors substancials en l’àmbit personal (llibertat, igualtat, fraternitat), laboral i social, plasmats en les diferents constitucions o grans lleis.

La conquesta dels drets socials

Des del segle XIX, en el món occidental, llevat del període de la Primera i la Segona Guerres Mundials o, més ben dit, també com a conseqüència de les experiències d’aquests lamentables períodes, les societats civils es van conscienciant de mica en mica, però cada vegada més, dels valors de la solidaritat, la igualtat i la justícia, i de la seva demanda davant de l’ajuda social, la igualtat d’oportunitats i davant de la justícia, el dret a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, a la no-discriminació per raó de sexe…

A tall d’exemple, durant el segle XIX van ser diverses les lleis que es van promulgar en el marc dels drets civils, amb l’abolició de l’esclavitud a molts països i els primers reconeixements dels drets de les dones.

En el camp de l’educació, diverses lleis van ampliar la de caràcter públic, aconseguint un avenç significatiu en l’alfabetització de la població.
Pel que fa a l’àmbit laboral, arran de la Revolució Industrial, es va legislar per regular la reducció de la jornada laboral, la limitació del treball infantil, la seguretat, la creació de sindicats obrers, etc.

I ja durant el segle XX advertim un gran avenç amb el reconeixement dels drets humans per l’ONU el 1948; les primeres legislacions sobre igualtat de gènere, amb el reconeixement del vot femení a molts països i un increment de l’accés de la dona a l’educació i al treball. La gran expansió de l’educació universitària i la dràstica reducció de l’analfabetisme al món occidental.

En l’àmbit laboral es van promoure legislacions per regular la jornada laboral de vuit hores, les vacances pagades o el sistema de protecció dels treballadors.

L’Estat del benestar i els límits de la llei

En el món democràtic, el poder establert, modulat per la voluntat popular, establia lleis que, si bé, com sempre, han servit per reforçar els mecanismes de poder, inevitablement regulaven aspectes humans i socials reclamats com a guanys del progrés individual i comunitari; conformant el que es coneix com a Estat del benestar, on podem assenyalar com a èxits legislatius fonamentals els sistemes de seguretat social, l’accés a la salut pública en molts països i una millora generalitzada de les condicions laborals per a la classe treballadora.

Però la bondat d’aquest Estat del benestar no arriba a tothom, per molt que es legisli. Tot no es pot regular. La realitat individual i social sempre està per sobre del previst.

La justícia social té esquerdes importants que la legislació no ha arribat a cobrir, perquè la realitat la desborda o perquè no convé al manteniment del poder polític.

El paper de les entitats socials

I és aquí on trobem les entitats socials privades. Organitzacions sense ànim de lucre, creades per iniciativa privada, que tenen com a finalitat la intervenció social, l’atenció a persones i col·lectius en situació de vulnerabilitat i la defensa dels drets socials.

Entre les espanyoles, cal destacar la creació de la Creu Roja Espanyola, que va néixer l’any 1864 per una reial ordre de la reina Isabel II.

L’any 1947, la Conferència Episcopal Espanyola crea Càritas Espanyola, dins del context de la postguerra civil, amb la greu pobresa i les necessitats socials que se’n derivaven, amb l’objectiu de combatre la pobresa i l’exclusió social i promoure la dignitat humana.

Com a entitat social privada, no forma part de l’Administració pública, però hi col·labora estretament.

Neix, per tant, com una institució de l’Església catòlica, responent al seu compromís amb les persones en situació de necessitat. Més tard, l’any 1959, ho faria Mans Unides, fruit d’un manifest catòlic contra la fam.

En l’àmbit internacional cal destacar la creació de Save the Children, el 1919; Oxfam, el 1942; Medicus Mundi, el 1963, i Sant’Egidio, el 1968, aquesta darrera també dins de l’àmbit de l’Església catòlica.

De fet, en el fons, totes elles, en la seva especialització, donen servei al romanent de situacions que no contemplen les lleis o que aquestes regulen deficientment o indegudament. Compleixen, a més, una tasca important: la denúncia de la injustícia, de la carència o de l’abús.

Les entitats socials en el marc de la llei

Però, com tota entitat en un Estat de dret, estan, al mateix temps, regulades per les lleis.

A la Constitució espanyola, com a fonament legal bàsic, els articles 22 i 34 reconeixen respectivament els drets d’associació i legitimen l’existència de les entitats socials privades.

A casa nostra, el Llibre tercer del Codi civil de Catalunya (Llei 4/2008) regula detalladament aquestes dues entitats jurídiques. I la Llei 12/2007, de serveis socials, reconeix el paper de les entitats privades en el sistema públic de serveis socials i regula la col·laboració publicoprivada.

Les entitats socials de caràcter privat freqüentment han esdevingut els notaris de la realitat social que esperona els sentiments adormits o cecs, en l’àmbit individual i col·lectiu, per tal de donar solució a una carència, un desajust o una injustícia detectada, tot tenint en compte que les necessitats de les persones acompanyades per aquestes organitzacions van canviant.

El canvi de les necessitats socials

Permeteu-me que em traslladi ara a la casa on presto actualment el meu servei de voluntari: Càritas Diocesana de Tarragona.

Els serveis bàsics d’alimentació i de proveïment de roba, tradicionals des de la seva fundació, com a necessitats primeres i bàsiques de les persones sense recursos o en situació d’exclusió, continuen existint gràcies a Déu i a l’Administració pública, però podríem dir, amb tota la prudència que es vulgui, que, llevat de casos concrets, ja no són la reclamació principal de les persones ateses.

A la persona que actualment es troba en una situació de necessitat li és més necessari trobar una feina prou remunerada, un habitatge digne o poder regularitzar la seva situació en aquest país que no pas aconseguir aliments o roba, que, afortunadament, sempre acabarà trobant a través dels mecanismes socials actualment establerts, de caràcter públic o privat.

Recordem que totes aquestes necessitats estan regulades per les lleis: l’habitatge, la feina i la regularització de la situació administrativa de les persones migrants; però sovint ho estan d’una manera insuficient o inadequada, o bé el seu desenvolupament ha estat deficient.

La primera ajuda per a aquestes persones és l’acompanyament a l’hora de fer-les conscients dels seus drets i de la possibilitat d’exercir-los, així com l’ajuda en la seva formació (aprenentatge de l’idioma i d’un ofici) i a saber complir les seves obligacions.

D’aquí el canvi de paradigma que hem assumit a les diferents Càritas: l’acompanyament amb drets i obligacions, que dignifica les persones.

El sensellarisme: de la realitat social a la llei

Permeteu-me que, finalment, com a exemple del pes que tenen les organitzacions privades de caràcter social, destaqui la proposta de Llei de mesures transitòries per fer front i erradicar una realitat social crònica, el sensellarisme, la tramitació de la qual va ser suspesa i va caducar el 2024 amb motiu de la dissolució del Parlament per la convocatòria d’eleccions.

Represa en aquesta legislatura de 2025, l’esmentada proposició de llei, amb una versió pràcticament idèntica a la primera i amb unes petites correccions, esperem que vegi la llum durant el 2026.

Entre les entitats socials que promouen la proposició de llei hi ha Càritas Catalunya, Arrels Fundació, Assís Centre d’Acollida i la Fundació Sant Egidi.

La proposta i el suport de les entitats socials seran, sens dubte, capitals en la creació de la llei que reguli la realitat social del sensellarisme. Entenc que aquest és el camí.