El voluntariat, una estructura de país essencial

Fa tot just un any es va iniciar el confinament total degut a la pandèmia provocada per la covid-19 a nivell mundial. En aquells primers moments d’incertesa i desconeixement, les autoritats del nostre país, a partir de les informacions i recomanacions dels nostres científics, anaven prenent decisions eminentment sanitàries perquè els professionals sanitaris anaven de corcoll per intentar controlar un virus descontrolat i que no es deixava atrapar.

Tothom ens vam haver de tancar a casa per un llarg període de temps, excepte les persones que realitzaven serveis essencials (principalment, professionals dels equipaments sanitaris –metges/es, infermers/es, personal de neteja-, transport, professionals de l’alimentació…).

En aquell moment va passar molt desapercebuda la tasca de les persones voluntàries que, principalment des de les entitats del tercer sector social de Catalunya, continuaven atenent i acompanyant a les persones més vulnerables i desvalgudes de la nostra societat. La tasca essencial de seguir acompanyant, de manera presencial, a persones grans, persones malaltes, infants, persones sense llar, etc. que vivien en equipaments residencials, en pisos d’acollida o al mateix carrer, s’havia de seguir realitzant davant de la incomprensió del nostre entorn i, fins i tot, del Govern, dels partits polítics, de la policia o del Procicat.

Vam haver de reivindicar-nos i posar en valor la tasca del voluntariat, com una tasca essencial per a la nostra ciutadania. Vam haver de lluitar com a sector i presentar propostes que, de mica en mica, es van anar acceptant per part dels nostres governants. Era inadmissible que les persones voluntàries o aquells grups de persones que, des de la proximitat i el bon veïnatge, donaven solucions molt ràpides a les veïnes i veïns que no podien sortir a fer la compra o a buscar la seva medicació diària per impossibilitat personal, fossin multades pels agents de l’autoritat per saltar-se el confinament. La responsabilitat personal i col·lectiva davant les persones més indefenses, ens portava a oferir solucions urgents que possibilitessin els desplaçaments d’urgència i essencial per a la nostra ciutadania.

Amb el pas del temps, es va entendre la importància de la tasca voluntària (no passem per alt que a Catalunya comptem amb més de 350.000 persones que dediquen una part del seu temps i de la seva vida al servei de les persones més vulnerables a través de les entitats del tercer sector i n’hem d’estar orgullosos) i se’ns ha acabat reconeixent com una veritable estructura essencial de país,que ens permet mantenir la societat més cohesionada i amb menys patiment del que estaria patint si no fos per aquest compromís solidari.

Després d’un any de pandèmia, sembla que el coneixement sanitari del virus ha evolucionat i es sap com afrontar-lo (a través de proves PCR, a través de vacunes, etc.). Malgrat tot, després de les tres onades sanitàries que hem sofert, sembla que no aprenem que l’onada social que estem patint (amb la pèrdua del teixit empresarial i l’eliminació de molts llocs de treball, la manca de suport econòmic per a les persones autònomes, la manca de recursos econòmics a les petites i mitjanes empreses, la manca de suport econòmic a entitats del tercer sector, etc.) és molt més greu de la que vam patir en l’anterior crisi del 2008 i, des del nou Govern que prendrà possessió en breu, és necessari afrontar el suport econòmic a la ciutadania per a evitar que ens acabem d’enfonsar.