Una Llei d’Habitatge que necessita millores per garantir els drets de les persones més vulnerables

Càritas acull amb satisfacció l’aprovació avui al Congrés dels Diputats del Projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, que esdevé la primera norma a nivell estatal que regula aquest dret humà a Espanya. Suposa una gran notícia l’aprovació d’un text, pendent ara de la seva tramitació al Senat, que ja en el seu primer esborrany destacava en la seva exposició de motius la prioritat i urgència de les persones i famílies vulnerades —objecte preferent de la missió de Càritas— per a les polítiques públiques d’habitatge.

La Confederació Càritas ha vingut treballant, tant a títol particular com dins de les diverses plataformes i xarxes estatals de la qual és membre, en un ardu i llarg camí de propostes perquè aquest procés legislatiu —ante-projecte de llei, projecte i les seves diverses esmenes i acords transaccionals— s’anés obrint pas entre els diferents grups parlamentaris per arribar a un acord final on la garantia de gaudir d’una llar per a les persones i famílies en exclusió social i vulnerabilitat que acompanyem pogués trobar un clar reflex i desenvolupament.

Juntament amb aquesta satisfacció pel resultat assolit avui al Congrés, cal assenyalar que el Projecte de Llei és encara insuficient, sobretot quan queda pendent conèixer quina ha de ser la implicació de les forces polítiques en el seu ulterior desenvolupament reglamentari i territorial, que serà, sens dubte, molt complex.

Com assenyala Sonia Olea Ferreras, experta de Càritas en temes d’habitatge, “a partir d’ara, tenim davant un marc legal amb definicions i fonaments molt positius per articular una possible política d’habitatge públic que incorpori, de veritat, els últims i descartats de la societat”. Dit això, adverteix sobre “el perill que aquest avenç legislatiu es quedi només en principis i objectius sense complir per a la realitat diària de milers de persones i famílies que pateixen el dolor espantós d’afrontar la pèrdua de la seva llar, de no tenir-lo o de veure’s forçats a triar entre costejar-lo, alimentar-se o encendre la llum”.

Habitatge d’emergència per a tothom

Càritas vol subratllar, una vegada més, que l’habitatge és una necessitat bàsica i d’urgència màxima per a qualsevol persona i família. Fins ara, la normativa a nivell estatal que feia referència al seu accés no contenia l’ especificitat de l’ habitatge d’ emergència dins la cartera de prestacions bàsiques que, des dels diferents àmbits territorials, es troba a disposició de forma universal per a les persones vulnerables. Aquest és el motiu pel qual, per a Càritas, aquesta hagi estat una de les nostres propostes fonamentals durant tota la tramitació de la nova llei.

L’ article 3 del Projecte de Llei, en la seva lletra f) així ho recull de forma gairebé idèntica a la formulada per Càritas: Podrà tenir la consideració d’ habitatge social d’ emergència aquell habitatge social que estigui destinat a atendre situacions d’ emergència, oferint solució habitacional a curt termini i de forma temporal, amb caràcter universal i fins que es proveeixi d’ un habitatge alternatiu permanent,  a persones i famílies en situació de pèrdua o impossibilitat per accedir a un habitatge adequat, independentment de les condicions documentals i administratives de les persones afectades.

Acollida de la nostra proposta de definició de sensellarisme

Com ja vam manifestar el febrer de l’any passat davant la publicació del projecte de llei aprovat pel Govern, va ser una grata sorpresa trobar entre les poques novetats respecte a l’avant-projecte de la norma la definició de la situació de sensellarisme.

Igualment, expressem la seguretat que, durant la tramitació parlamentària, s’ afrontaria la limitació que aquesta primera versió tenia en no contemplar el consens europeu de la Tipologia ETHOS, recomanat pel Comitè de les Regions a tots els Estats Membres de la Unió Europea en el desenvolupament de les seves polítiques públiques d’ habitatge respecte a incloure no només les persones i famílies que viuen en carrer i sense habitatge,  sinó també als qui ho fan en assentaments urbans i rurals, en barris vulnerables i infrahabitatges, en xàfecs construïts amb materials de rebuig o que estan a punt de ser desnonades de les seves llars.

Saludem també la modificació que s’ha introduït en aquesta definició en el text aprovat avui pel Congrés, de manera que les persones i famílies sense llar acompanyades per Càritas a tot el país poden veure reflectida la seva situació en la llei i, per tant, la possibilitat de poder ser incloses en les polítiques públiques que afrontin el sensellarisme a nivell estatal,  regional i local.

Enfocament insuficient del dret humà a un habitatge adequat

Més enllà d’aquests encerts, el Projecte de Llei del Dret a l’Habitatge aprovat no afronta dues de les propostes de Càritas sobre el compliment dels estàndards internacionals de drets humans. En aquesta mateixa línia, les relatories de Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els DDHH, i la del dret a un habitatge adequat li ho recomanaven el passat mes de gener al nostre Govern: no fa referència en els seus fonaments de dret a les Observacions Generals de Nacions Unides que desenvolupen aquest dret i als dictàmens condemnatoris del Comitè DESC (Comitè de Drets Econòmics,  Socials i Culturals) a Espanya per la seva vulneració.

En segon lloc, i amb referència als desallotjaments forçosos sense allotjament alternatiu, si bé Càritas valora positivament que s’ hagin fet algunes millores respecte al judici de proporcionalitat a realitzar per la nostra judicatura, aquestes resulten insuficients, ja que segueix sense incloure les mesures previstes en l’ Observació número 7 del Comitè DESC, la qual cosa no impedeix que es pugui desallotjar persones vulnerables mentre no hi hagi un allotjament alternatiu.

Sortir del “pou fosc de l’habitatge”

Pel que fa a la titularitat pública permanent de l’habitatge social que pal·liés, en gran mesura, la possibilitat de corregir la greu crisi d’exclusió residencial que vivim des del 2008, Càritas considera que el text aprovat pel Congrés no ha aconseguit aprofundir, com vam proposar el febrer del 2022, en el desenvolupament de les eines jurídiques amb l’objectiu de la recuperació i promoció d’habitatge de protecció oficial de titularitat pública permanent i sempre de lloguer (construint-la com a equipament públic i reservant, per a això, importants percentatges de sòl amb ús dotacional). A això caldria afegir la inclusió en aquests parcs d’habitatge d’escales suficients d’habitatge social per a persones i famílies vulnerables (és a dir, sense ingressos estables o amb ingressos inferiors al mínim establert).

“No tenir una llar és molt més que estar sense Sostre” ha estat un dels nostres lemes de la Campanya Ningú Sense Llar. La Llei pel dret a l’habitatge és, sens dubte, un pas qualificat cap a aquest assoliment, però també menys segur, profund i potent del que esperàvem, en especial a l’hora de protegir els drets de les persones més vulnerables que avui dia se senten sense esperança, sumides en aquest “pou fosc de l’habitatge” del qual és gairebé impossible sortir.

Càritas manté la seva aposta per avançar en la ineludible tasca d’articular polítiques públiques concretes, efectives, transversals i interrelacionades en els tres nivells territorials (local, nacional i internacional) i en els diferents àmbits temàtics que ho facin possible.