Ignasi de Loiola. 500 anys

Per a Càritas i moltes organitzacions de l’Església, Sant Ignasi de Loiola ha estat i és un referent de vida, de compromís, de servei a Déu i als homes. D’aquí que hem demanat a Francesc Riera, sj, que versi breument l’origen de la seva transformació

Fa cinc-cents anys

Ignasi de Loiola a Montserrat i Manresa

• Un basc al servei de Castella. S’havia format per ser algú en la governança de la Corona de Castella. I defensant Navarra per als castellans, contra els independentistes, una maleïda bala li capgirà la cama… i moltes expectatives. Maleïda o beneïda bala?

Hores i hores avorrides de convalescència, empipades… demana per distreure’s llibres de Cavalleria. La cunyada li dona una Vita Christi i Vides de Sants….! Contrariat les començà a fullejar, a poc a poc l’arrabassen. Vols dir, vols dir, s’anava preguntant. Pujar i pujar, ser un “trepa”… això omple la vida? Un llarg procés. Què voleu Senyor de mi? I la decisió de peregrinar a Terra Santa.

• El pelegrinatge el porta a Montserrat. Tres dies reconciliant una vida, atapeïda de petites i grosses corrupcions. Quina llibertat buidar els propis pous foscos en el sagrament. Desembarassat per dintre, es devia veure grotesc abillat amb luxe, i vestí un pobre amb la seva riquesa, mentre ell es revestia de pobresa. Es devia preguntar de què l’havia de defensar la seva espasa, i en una nit de pregària “es desarmà cavaller”, deixant-la als peus de Maria. Què voleu Senyor de mi?

Vol reposar uns dies les seves vivències. Unes dones li ofereixen l’Hospital de pobres de Manresa. Els pocs dies resulten 11 mesos

• Manresa. Els primers temps tot era pau, alegria, pregària, ajudar a l’Hospital… Però, “¿i tu aguantaràs aquesta vida, setanta anys que has de viure?”, es començava a preguntar qui fa pocs mesos era un brillant home de la governança de Castella. Originen dies de gran desolació: “què voleu de mi Senyor?”.

A Manresa experimentà que la il·luminació, la santedat… no es “conquereixen”, sinó que es “reben“. Tota la vida havia posat la “confiança” en les pròpies forces; ara està començant a posar-la només en Déu. Sempre havia estat “protagonista”, ara, els “exercicis” que està vivint, li fan passar el protagonisme a Déu.

A Montserrat havia lliurat l’espasa a Maria, però no havia entregat el “volant del cotxe de la vida”, la “voluntat, la llibertat”. A Manresa ja sap dir: “Preneu Senyor i rebeu tota la meva llibertat…). Ja no pretén “conquerir” Déu.