«Als pobres els tenen sempre amb vostès» (Mc 14,7)
1. «Als pobres els tenen sempre amb vostès» (Mc 14,7). Jesús pronuncià aquestes paraules en el context d’un dinar a Betània, a casa d’un tal Simó, anomenat “el leprós”, uns dies abans de la Pasqua. Segons narra l’evangelista, una dona entrà amb un flascó d’alabastre ple d’un perfum molt valuós i el derramà sobre el cap de Jesús. Aquest gest suscità gran sorpresa I donà lloc a dues interpretacions diverses.
La primera fou la indignació d’alguns dels presents, entre ells els deixebles que, considerant el valor del perfum —uns 300 denaris, equivalents al salari anual d’un obrer— pensaren que hauria estat millor vendre’l i donar el recollit als pobres. Segons l’Evangeli de Joan, fou Judes qui es va fer intèrpret d’aquesta opinió: «Per què no s’ha vengut aquest perfum per tres-cents denaris per a donar-los als pobres?». I l’evangelista senyalà: «Això no ho digué perquè li importessin els pobres, sinó perquè era lladre i, com tenia la bossa del diner en comú, robava del què li posaven en ella» (12,5-6). No és casualitat que aquesta dura crítica sortís de la boca del traïdor, és la prova que els que no reconeixen als pobres traeixen l’ensenyança de Jesús i no poden ser els seus deixebles. A aquest respecte, recordem les contundents paraules d’Orígens: «Judes semblava preocupar-se pels pobres […]. Si ara encara hi ha algú que té la bossa de l’Església i parla a favor dels pobres com Judes, però llavors pren el què posen a dins, llavors, que tingui la seva part junt a Judes» (Comentari a l’Evangeli de Mateu, XI, 9).
La segona interpretació la donà el propi Jesús i permetré captar el sentit profund del gest realitzat per la dona. Ell digué: «Deixeu-la! Perquè la molesten? Ha fet una obra bona amb mi» (Mc 14,6). Jesús sabia que la seva mort estava a prop i veié en aquell gest l’anticipació de la unció del seu cos sense vida abans de ser deposat en el sepulcre. Aquesta visió va més enllà de qualsevol expectativa dels comensals. Jesús els recorda que el primer pobre és Ell, el més pobre entre tots els pobres, perquè els representa a tots. I és també en nom dels pobres, de les persones soles, marginades i discriminades, que el Fill de Déu acceptà el gest d’aquella dona. Ella, amb la seva sensibilitat femenina, demostrà ser l’única que comprengué l’estat d’ànim del Senyor.
Aquesta dona anònima, destinada potser per això a representar a tot l’univers femení que al llarg 2 dels segles no tindrà veu i patirà violència, inaugurà la significativa presència de les dones que participen en el moment culminant de la vida de Crist: la seva crucifixió, mort i sepultura, i la seva aparició com a Ressuscitat. Les dones, tant sovint discriminades i mantingudes al marge dels llocs de responsabilitat, a les pàgines dels Evangelistes són, en canvi, protagonistes en la història de la revelació. I és eloqüent l’expressió final de Jesús. Que associà a aquesta dona a la gran missió evangelitzadora: «Els asseguro que, per honrar la seva memòria, en qualsevol part del món on es proclami la Bona Nova s’explicarà el que acaba de fer amb mi» (Mc 14,9).
2. Aquesta forta “empatia” entre Jesús i la dona, i la manera en què Ell interpreta la seva unció, en contrast amb la visió escandalitzada de Jues i dels altres, obre un camí fecund de reflexió sobre el vincle inseparable que hi ha entre Jesús, els pobres i l’anunci de l’Evangeli.
El rostre de Déu que Ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i proper als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seva presència entre nosaltres. No ho trobem quan i on voldríem, sinó que ho reconeixem a la vida del pobres, en el seu patiment i indigència, a les condicions a vegades inhumanes en les que es veuen obligats a viure. No em canso de repetir que els pobres són vertaders evangelitzadors perquè foren els primers en ser evangelitzats i cridats a compartir la benaventurança del Senyor i del seu Regne. (cf. Mt 5,3).
[…]
