L’era de la globalització i del lliure comerç
L’era de la globalització i del lliure comerç, especialment intens des de la caiguda del mur de Berlín fins a l’actualitat, ha suposat una transformació del funcionament de l’economia a nivell mundial, impulsant l’intercanvi comercial entre països, suprimint barreres aranzelàries, potenciant les inversions, difonent el coneixement i la innovació tecnològica. Permet a cada país especialitzar-se en el que millor sap fer i beneficiar-se de l’intercanvi comercial i cultural, adquirint béns, coneixements i serveis als quals no tindria accés en una situació d’aïllament.
Durant aquest període de liberalització comercial, diversos estats, en múltiples ocasions, han recorregut a la imposició d’aranzels, tributs aplicats sobre les importacions, com a resposta a tensions econòmiques o comercials. Aquestes mesures, tot i tenir l’objectiu de protegir la indústria nacional, han comportat un resultat recurrent: una contracció econòmica generalitzada, fruit de la disminució del comerç internacional i l’augment de costos per als consumidors i empreses.
L’administració Trump ha reintroduït aquest instrument amb una contundència i un abast sense precedents. Per primera vegada en dècades, una gran potència ha imposat aranzels amb unes magnituds realment inèdites, tant pel seu nivell excepcionalment alt com per l’amplitud de països afectats, incloent-hi aliats comercials històrics. Aquesta ruptura amb el consens liberal que havia predominat des de la postguerra ha alterat significativament l’ordre econòmic internacional. Tot i els girs estratègics que han caracteritzat aquesta política, si finalment s’arriben a aplicar els nivells aranzelaris proposats a l’inici del mandat, ens trobarem novament immersos en una situació de recessió econòmica global.
A casa nostra, els pressupostos, dissenyats per un escenari de progrés econòmic hauran de ser, inevitablement corregits i revisats. Davant aquest nou context d’incertesa i possible recessió, cal preguntar-se: qui acabarà assumint les conseqüències d’aquests ajustos?
Les persones més vulnerables continuen essent invisibles en molts àmbits de la vida pública. Sovint no tenen veu, i en molts casos, ni tan sols disposen de padró, fet que les exclou de drets bàsics i les margina institucionalment. Els seus defensors; les entitats socials i les organitzacions del tercer sector, que per sort els tenen, són constituïts per professionals brillants, honestos, benintencionats, amb una vocació social admirable, però treballen amb recursos escassos, que a més, sovint depenen dels diferents governs.
Davant la necessitat d’ajustar els pressupostos, els governs es veuen obligats a retallar la despesa pública. Aquestes mesures, tot i ser presents en contextos econòmics difícils, afecten de manera desigual, i són les persones en situació de més vulnerabilitat les que pateixen les conseqüències més greus. Sovint sense veu ni representació efectiva, aquests col·lectius esdevenen els primers afectats per la reducció de polítiques orientades a garantir la cohesió social i l’equitat. Així, es perpetua una situació injusta en què, malgrat l’objectiu de preservar l’estabilitat econòmica, les retallades impacten desproporcionadament sobre els sectors més fràgils de la societat. Ja ho vam veure a la crisi econòmica de 2006. Francesc Roig, expresident de Càritas Catalunya, solia dir, que els més vulnerables, encara patien a l’actualitat les conseqüències d’aquella crisi. Ens trobem davant la paradoxa que, tot i que aquesta guerra comercial ha estat impulsada per les grans elits, seran els sectors més fràgils de la població els que en patiran més durament les conseqüències
Tot i així, de tant en tant, emergeix un fil d’esperança. Fa poc hem sabut que, a Catalunya, una majoria parlamentària ha donat llum verda a la tramitació d’una proposició de llei destinada a fer front al sensellarisme, amb l’objectiu de blindar els drets de les persones sense llar. Malgrat els ajustos pressupostaris derivats de les crisis econòmiques i l’inexorable avanç de l’extrema dreta a Europa i arreu del món, encara hi ha espais institucionals on es mantenen vives polítiques públiques fonamentades en l’equitat i la justícia social, pilars imprescindibles per a la construcció de societats més justes, pròsperes i cohesionades.
