La mirada valenta de Francesc
En aquest temps de recollir records d’un dels papes més estimats pels fidels, val la pena recordar que Jorge Bergoglio va començar a assumir riscos personals ja en la seva etapa com a provincial dels jesuïtes a l’Argentina, quan traslladava amb el seu cotxe per Buenos Aires, amagava a les cases dels jesuïtes i facilitava la sortida clandestina del país —en una ocasió prestant el seu propi passaport— a més d’un centenar de persones perseguides per la dictadura militar.
La seva primera decisió valenta com a Papa va ser renunciar als vehicles blindats, utilitzats des de l’atemptat a trets a la plaça de Sant Pere que gairebé va costar la vida a sant Joan Pau II l’any 1981. Les probabilitats d’un atac contra Francesc en aquella plaça o durant els viatges internacionals eren altes, i així ens ho va reconèixer una vegada als periodistes, afegint que no li preocupava per ell mateix, sinó per les persones que poguessin estar al seu voltant en aquell moment. En retrospectiva, és gairebé un miracle que no patís cap atac físic en dotze anys.
Dotzenes i dotzenes de vegades, quan recorria la plaça de Sant Pere amb el “papamòbil” descobert, ordenava aturar-lo per acceptar i assaborir mate de pelegrins absolutament desconeguts. Sovint, recollia al vol objectes llançats com a regal pels fidels, cap dels quals va resultar ser explosiu.
Quan el supertifó “Yolanda” va colpejar les Filipines el novembre de 2013, causant milers de morts sobretot a Tacloban, el Papa va decidir anar a aquella ciutat de l’illa de Leyte per consolar els damnificats i familiars de les víctimes. Però no va poder fer-ho fins un any després, i el seu viatge va coincidir amb un altre gran tifó a la mateixa zona, per la qual cosa el govern de les Filipines li va dir que havia de quedar-se a Manila. Francesc va insistir i va aconseguir la “llum verda” per anar a Tacloban, però només durant el matí, celebrant la missa sota el vent i la pluja que arremetien al costat d’un aeroport evacuat d’aeronaus. A primera hora de la tarda, el nostre avió va aconseguir enlairar-se en una pista ja inundada. L’altre avió, el dels càrrecs del govern, ho va intentar poc després, però una ràfega de vent el va fer sortir violentament de la pista, per sort sense víctimes.
A la tardor de 2015, quan va anunciar el seu viatge a la República Centreafricana —un país fragmentat entre guerrilles, sense exèrcit ni policia—, el ministre de defensa de França, que mantenia 900 soldats per protegir l’aeroport de la capital, va aconsellar anul·lar un projecte temerari que podria costar la vida a moltes persones. El Papa va respondre el diumenge següent anunciant, al final de l’Àngelus, que la primera porta santa de l’Any Jubilar de la Misericòrdia l’obriria per avançat… a Bangui.
Durant el vol de Roma a Nairobi, primera etapa d’aquell viatge a tres països, un dels pilots li va comentar preocupat: “Sant Pare: Kènia està bé, Uganda encara, però… la República Centreafricana!”. Francesc el va tallar en sec: “Si no volen aterrar a Bangui, doneu-me un paracaigudes”.
El passat dilluns de Pasqua vaig rebre la inesperada notícia de la seva mort mentre feia escala a l’aeroport de Barcelona, de tornada a Santiago de Compostel·la. El dia anterior havia rebut la benedicció “Urbi et Orbi” a la plaça de Sant Pere amb un grup d’universitaris gallecs.
Tornàvem contents perquè la seva decisió de recórrer la plaça amb el “papamòbil” per saludar els pelegrins semblava indicar una millora en la convalescència. En realitat, era un gest de generositat —incòmode en la seva situació de gairebé paràlisi— i també de valentia, que se sumava a tants altres al llarg de la seva vida.
Just aquell dilluns 21 d’abril, sortia de la impremta el meu llibre “33 mirades del papa Francesc. Els anys decisius” (Sant Pau), centrat en les línies de la fase madura del seu pontificat, que ara continua el papa Lleó XIV. He volgut afegir aquesta “mirada valenta” com a homenatge més que merescut.
