Els educadors socials, en perill d’extinció?

I és que la realitat és cada cop menys esperançadora.

Soc la Míriam i soc educadora social. Cada cop que dic aquesta frase, em sento molt contenta d’haver pogut trobar allò que més m’agrada, acompanyar a persones en els seus processos de vida.

Aquesta frase ha ressonat dins meu moltes vegades i de maneres molt diverses. Hi ha hagut cops que m’he sentit molt feliç i completa d’haver triat aquest camí; segura que aquesta era la professió de la meva vida. D’altres, en canvi, he sentit impotència i desil·lusió.

I és que la realitat és cada cop menys esperançadora. D’acord amb la publicació del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya 2023, que es presentà el 10 d’abril d’aquest any, cada cop són més les educadores i els educadors socials que no poden seguir en aquest camí i deixen la professió. Són molts els llocs de treball on les funcions que s’han de fer no corresponen a la nostra tasca; feines on no es dona valor a tot el que un fa pels altres; treballs en què les condicions econòmiques són precàries; entorns laborals insegurs i indignes…

Al principi, em sobtava que la gent no sabés què és un educador social, que no tingués coneixement que som molts i que estem en feines molt diferents; des de centres residencials, on hi acudeixen infants i joves; centres penitenciaris, hospitals i serveis que ofereixen suport i acompanyament.

A dia d’avui, em sorprèn i m’entristeix a parts iguals que empreses, serveis públics i fundacions, entre d’altres entitats, no valorin tot el que fem.

Tot i això, desitjo que aquesta professió no desaparegui, que la gent continuï lluitant perquè se’ns valori i reconegui.

Soc la Míriam i soc educadora social, i estic molt orgullosa de ser-ho, però fins quan de temps podré exercir la meva professió dignament?