El segrest de les entitats del tercer sector

Article publicat a “Social.cat” el 8 de setembre de 2025.

Ja fa temps que s’adverteix que les entitats socials tenen dificultats extremes per garantir la seva sostenibilitat. No és una novetat, realment, sinó més aviat una idiosincràsia d’un sector acostumat a fer malabars per poder assegurar la qualitat i la viabilitat dels serveis que ofereix. Tanmateix, els últims quatre anys han actuat com una espècie de rasclet que s’ha emportat qualsevol rastre o oportunitat de mantenir l’equilibri que tota organització necessita per poder conjugar l’activitat, la retribució de les persones treballadores i la sostenibilitat de les organitzacions. 

El tercer sector social és un sector intervingut. I no és una exageració. És un sector que no té la més petita capacitat de poder incidir en els preus dels seus serveis. Ni els increments dels convenis col·lectius, ni l’augment de les despeses indirectes ni la multiplicació de les obligacions normatives… Res pot ser utilitzat per apel·lar una adequació del finançament perquè aquesta adequació està fora de la seva esfera de decisió i actuació. El motiu és ben senzill: la seva activitat són serveis públics dependents directament o indirectament de l’administració pública i de la seva normativa. I malgrat que és cert que actualment s’han començat a moure algunes pretensions històriques en el sector, de moment no són res més que un conjunt d’esperances lligades a variables polítiques que queden fora de l’abast ordinari de la seva capacitat d’incidència. 

La situació actual és tan delicada que la conflictivitat laboral i de negociació col·lectiva està en els seus màxims històrics, amb riscos tan elevats que ni tan sols el Departament de Treball és capaç d’albirar l’efecte i la pèrdua de força que això implica per a Catalunya.  

L’exigència sindical d’incrementar salaris i millorar condicions de les persones treballadores,  necessària de totes totes, és alhora una exigència patronal. No és una simple i inusual coincidència. Realment, per a tots dos agents és una necessitat de supervivència. És una condició sine qua non per poder mantenir un sector cada vegada més menyspreat per la falta de voluntat política. Però és difícil negociar convenis col·lectius sense una perspectiva real, concreta i planificada dels passos que seguirà l’administració, marcada per una caució inexplicable. Aquesta cautela política és l’agonia del sector. 

Mentrestant, les organitzacions del sector social, incloses les persones treballadores que les conformen, continuen segrestades per una inflexibilitat administrativa, i també normativa, que no assimila que millorar el finançament és millorar les condicions de les persones treballadores i l’atenció sobre les persones ateses. I és bastant senzill d’entendre. No és una despesa, és una inversió, perquè parlem de serveis d’atenció a les persones. 

La situació que ara es viu no és sobtada, sinó que s’ha anat forjant a poc a poc. Entre l’any 2021 i 2023 les entitats van veure com els seus costos indirectes s’incrementaven un 31 % en termes nominals, arribant a un pes relatiu respecte als costos totals de les entitats de fins al 15 % en alguns casos. Gairebé 14 de cada 100 persones de les plantilles són necessàries per abastar les funcions administratives, de suport i de justificació derivades de les exigències burocràtiques de l’administració pública (sense computar les persones dedicades a funcions de coordinació i gestió). Aquesta dada no és banal, sinó fruit d’una imposició que podem qualificar de maltractament administratiu.

Aquest maltractament situa a l’entitat sempre des d’una visió de desconfiança i amb la necessitat d’haver d’argumentar burocràticament qualsevol acció, per petita que sigui, inundant de burocràcia, temps i recursos un procés que el sentit comú el va preveure molt més simple. Segurament això també té a veure amb la desmesurada autoprotecció de l’administració pública que desplaça, i de lluny, els principis d’eficàcia i eficiència que els haurien de ser propis.   

Aquesta forja gradual de declivi del sector social també respon al manteniment d’unes normes totalment extemporànies sobre la contractació pública. I no només pel fet de no instrumentalitzar els serveis mitjançant altres sistemes de provisió, com la concertació, sinó per qüestions molt més flagrants. L’any 2015 es va aprovar en l’àmbit estatal la llei de desindexació de l’economia espanyola, per la qual es desvinculaven els preus dels contractes i licitacions públiques de l’IPC i altres variables. El resultat de tot plegat és un sistema de contractació que durant la seva vigència manté inalterats els preus i no té en compte ni els increments de conveni col·lectiu ni altre índex que interfereixi en l’increment de costos.  

Com es pot mantenir un sistema així, que no revisi els preus en l’actualitat? Com es pot construir una negociació col·lectiva, un dret constitucional, si els seus efectes no abasten l’actualització dels ingressos provinents de la contractació pública? Com és possible que no es modifiqui una norma de fa deu anys, en un context socioeconòmic que en res s’assembla al d’avui?  

En l’actualitat, segurament estem en l’època amb més recaptació tributària de tota la història per part de l’administració i, lluny de traslladar-se a la societat i el dinamisme econòmic, algunes administracions obliguen molt sovint a les entitats a acceptar pròrrogues forçoses de contractes públics que limiten l’actualització dels preus, limitant alhora la possibilitat d’actualitzar les despeses creixents, incloses les salarials.  

Modificar la Llei de desindexació de l’economia espanyola, almenys per als serveis de gestió a les persones, no és una opció, és una obligació moral per amagar una de les actuacions més vergonyoses i que genera més precarietat de tota la història de la política administrava general. 

Amb tot, aquest panorama global de segrest de les entitats socials i d’intervenció de tot un sector és actualment, sens dubte, la principal causa que aboca a la situació tan delicada i tan greu que travessa el tercer sector social, les seves persones treballadores i les persones més vulnerables de la societat. 

https://www.social.cat/opinio/23777/segrest-entitats-tercer-sector#google_vignette