Un abracito – Medellín – Colombia

De vegades, hi ha dies, la feina s’allarga i es fa de nit abans que jo pugui tornar a casa. I començar a preparar el sopar. I rentar i estendre la roba al pati. I netejar la casa. I fregar els trastos. Abans de seure, una estoneta, davant el televisor i quedar-me adormida.

Perquè als matins, em toca matinar. I preparar els esmorzars i deixar gairebé llest el dinar perquè, quan ells arribin de l’escola, tinguin què menjar.

Així és, ja va veure? La meva vida és pur treball. Un caminar amunt i avall constant que em té sense temps per a mi.

Fa doncs molta estona que ja no sé el que és caminar de perruqueria. Ni temps em queda per seure tranquil a organitzar-me les ungles.

Però sàpiga vostè que res de tot això em fa mal. És la meva vida, la vida de pobre, i ja això, des de ben petitona, ho vaig aprendre.

A més, estan els meus fills. Que són la meva vida, la meva alegria. I que, estigui jo on sigui, sempre estan amb mi. Perquè els porto enganxats sobre la meva pell i dins del meu cor. Ells són tot el millor que de veritat tinc. I per ells tot el que faig ho faig amb gust i fins amb amor.

I, si no … Vegi, vegi … Ara mateix truco a la meva petita i li demano que em regali una abraçada. Ja veurà vostè com ben aviat ve i que fort m’ho dóna.

I així vostè creurà, sense dubtar-ho, en tot el que ara mateix li vaig explicar.