12/05/2022

Miquel Àngel, la nostra pedra angular

He esperat uns dies a enfrontar-me a aquesta pàgina en blanc. Sé que algú com tu no m’aprovaria aquesta paraula amb certa connotació bèl·lica, però per a mi, des de divendres passat a tocar de la mitjanit, que els pensaments han estat una batalla contínua entre la tristesa, la ràbia i la incredulitat. No ha guanyat ningú. Han perdut totes, estava cantat. Avui he vingut a peu a la feina i he omplert el camí de llàgrimes.  T’he volgut recordar encara més, parant-me un moment davant de la finestra d’aquest despatx que, ple de diaris, sempre serà el teu. Tenia la sensació que era un bon lloc on explicar-nos les nostres confidències i adonar-me, massa de sobte, que les històries que ens havíem de contar s’han acabat, està sent un cop dur. Quan he arribat a la taula amb el teu correu pendent de respondre, no hi ha hagut consolació possible, mentre les companyes han estat més pendents de mi de l’habitual. I de l’Anna, també. Saben de sobres que formàvem un gran equip i que tu n’eres la pedra angular. Ni un comentari fora de lloc, ni una resposta en negatiu. Sempre conciliador, entre aquelles pauses tan teves. Després t’hem vingut a acomiadar. Et pots imaginar que els braços de Sant Ignasi no han tingut suficient envergadura per abraçar tot el dolor que inundava la teva estimada parròquia. La resta ja és història. Miquel Àngel, em devies un dinar que ja mai més tindrà el mateix gust però, per sort, el plaer d’haver coincidit amb tu em reconfortarà de tota l’amargura.