És l’hora de reinventar el futur

Ahir vam presentar la Memòria 2019 de les Càritas diocesanes amb seu a Catalunya, així com l’actuació efectuada durant la COVID-19. Segons consta en aquest document, el 2019 vam acompanyar 82.139 llars on hi vivien 217.171 persones, una xifra similar a la de l’any 2018 (un 2% menys).

Les dades ens mostren que els principals problemes que patien les persones que s’adreçaven a les Càritas diocesanes el 2019 eren els derivats de la manca d’habitatge i de l’atur cronificat o del treball precaritzat. Una trilogia endèmica, arrossegada des de la crisi del 2008-2013, que va obligar les Càritas diocesanes a focalitzar esforços en la cobertura de les necessitats bàsiques: alimentació, lloguer, beques menjador, subministraments de la llar (aigua, gas, electricitat).

Tot i alguns indicadors oficials, d’estadística interessada, que ens van voler fer creure que la crisi havia arribat al final del túnel, constatem que, malgrat els cinc anys de recuperació econòmica, la majoria de les famílies ateses per Càritas encara està immerses a la meitat del túnel, com ho mostrava l’Informe FOESSA-Catalunya 2018.

L’estat d’alarma ho aturà tot, col·lapsà iniciatives i enterrà en el confinament moltes esperances de futur. A Càritas ens obligà a fer un replegament estratègic per salvaguardar el voluntariat en risc, però Càritas no tancà, sinó que seguí a peu de trinxera en previsió de l’evolució de la pandèmia.

Passades les dues primeres setmanes de confinament, es van multiplicar per tres les peticions d’ajuda a les Càritas d’arreu de Catalunya. Milers de persones -majoritàriament dones- que treballaven en el servei domèstic sense contracte laboral, en la tasca d’acompanyament a persones grans, van passar a una situació límit perquè podien quedar-se materialment al carrer pel simple fet de no poder pagar el lloguer d’una habitació o el relloguer d’un pis. Milers de joves s’han quedat sense feina i no tenen cap horitzó de futur enmig d’una realitat social en què el 50 % de les persones de la seva edat ja no tenen feina; famílies que fins ara no havien necessitat l’ajut de Càritas trucaven per demanar aliments, productes per a la higiene personal, ajuts per a pagar tractaments mèdics, el lloguer…

La realitat ha superat la literatura, i el que tantes vegades havíem llegit de llavis del Petit Príncep “que allò essencial és invisible als ulls”, s’ha capgirat del tot i la realitat ha fet aflorar el contrari: “allò essencial s’ha fet visible als ulls”.

Per a 350.000 persones de Catalunya, el seu dia a dia no és viure, sinó sobreviure, ja que estan excloses del sistema de protecció social. Són els descartats, els que ja no compten per a una societat utilitària i neoesclavista sense escrúpols, tal com moltes vegades ens ha repetit el papa Francesc.

1,5 milions de persones a Catalunya fa deu anys que demanen ajuda perquè es troben en situacions de gran vulnerabilitat i no veuen una sortida a la seva situació. I per reblar el clau, hi afegim un milió de persones més, que tot i tenir feina (precària, incerta) estan atemorides i angoixades només de pensar que si torna una crisi com la que acaben de patir, cauran irremeiablement en l’exclusió.

Com podem esperar, ens espera una etapa difícil -amb una allau massiva de persones que s’estan quedant a la cuneta- i que posarà a prova tots els nostres recursos, així com tota la nostra xarxa solidària com a comunitats cristianes.

Des de fa anys, a Càritas denunciem i constatem l’augment de les desigualtats i la deriva del nostre món, i ara, amb aquesta nova crisi -sense precedents en la història contemporània-, ens hem de preparar per a una situació que encara s’agreujarà més si les forces polítiques, sindicals i empresarials no arriben a bastir un pla de xoc immediat, seguit per un pacte d’Estat social que garanteixi tots els drets que recull, des del 1978, la mateixa Constitució Espanyola i tots els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes. Ens trobem, doncs, davant d’un repte que supera els límits tradicionals dels territoris i les nacions i es dirigeix cap a un repte generacional. I això no és una utopia. La recuperació d’Europa, després de la Segona Guerra Mundial, va passar per un gran pacte que va instaurar l’estat del benestar. Per què no ara? La nostra generació dels baby boomers no pot fallar als denominats millenials, ni als infants que ara creixen.

No poden recloure’ns en la fictícia protecció de la soledat en temps del Twitter. És necessari que tothom se senti estimat socialment. Perquè, en el fons no és qüestió de no estar sols, sinó de no sentir-se sols. La proximitat amb les persones canvia la manera de percebre el món. Cal pensar en positiu i sortir a l’encontre dels qui ens necessiten i compartir amb ells retalls de vida. Només així abrigarem el cor contra la fredor del desengany.

Des de Càritas, i també des d’altres organitzacions socials del nostre entorn, hem demanat als diferents governs un urgent canvi de paradigma en què s’han d’abordar de manera urgent qüestions punyents i vitals: la garantia d’ingressos mínims per a totes les persones; la regulació del sector immobiliari (sobretot pel que fa a l’habitatge de lloguer); un canvi de model productiu; generació de feina estable i de qualitat, especialment per als joves; canvis en la política migratòria i d’asil (quan resulta que ara tornem a necessitar els immigrants, encara que estiguin en situació irregular, per assegurar collites i serveis, i fa quatre dies alguns sectors en blasmaven obertament), la creació d’un nou pacte polític que garanteixi les pensions actuals i futures; el suport real a la petita i mitjana empresa -veritable eix vertebrador de l’economia del país-, i molts altres temes que hi ha al calaix des de fa més d’una dècada. En resum: necessitem tendir cap a nous objectius socials per combatre la pobresa extrema de famílies amb menors d’edat i trobar equilibris de sostenibilitat laboral per tal d’optimitzar les noves oportunitats.

Mentre acabem de fer el dol per tot aquest devessall de mort i sofriment víric, hem de ser també conscients que aquest sistema econòmic en què vivim immersos s’ha de transformar radicalment amb molta més consciència de comunitat i generositat. Perquè, diguem-ho clar: no tindrem cap futur si totes les persones no tenen dret a una vida digna. Ja ens ho va dir el papa Francesc a la seva primera encíclica: “Aquesta economia mata”.

És l’hora, doncs, de procurar reinventar el futur, però no solament aquell que se circumscriu als territoris més afavorits, sinó el futur de tots els pobles, de totes les nacions i de totes les persones. Perquè tard o d’hora sortirem d’aquest confinament i ens haurem d’enfrontar amb la realitat més dura d’haver de triar entre allò important que hem après i tota la resta de coses superficials que haurem d’eliminar. Perquè si aquest nou imperatiu ètic que volem no va en aquesta direcció, tota la nostra quaresma sanitària no haurà servit per a res.